La memòria el nostre disc dur

Si ens falla la memòria som incapaços de fer una vida completament normal, incapaços també d’aprendre i recordar.
La memòria és la capacitat per recordar o reconèixer una experiència prèvia, és considerada la segona gran funció del nostre cervell.
Els estudis neurològics coincideixen a dir que els diferents trossos d’un record es troben dispersos per tot el cervell i que son els 100.000 milions de neurones que tenim i els 1.000 bilions de connexions que es produeixen entre elles les que fan possible reconstruir-lo.
El punt de connexió entre dos neurones és on es codifiquen els records.
Ningú no ha pogut determinar amb precisió el volum d’informació que podem meoritzar.
Hem de distingir entre dos tipus de memòria: la de curt i la de llarg termini. La de curt termini és una memòria operativa i limitada. Es posa la informació per un període molt breu. Aquesta és la que es veu més afectada a mesura que envellim.
La de llarg termini, és la que queda gravada de forma duradora, per un temps infinit.
De tipus de memòria n’hi ha diversos. Podem distingir segons l’aprenentatge la memòria explícita i la implícita. La memòria explicita fa referència als records deliberats i conscients que tenim sobre el nostre coneixement del món o sobre les nostres experiències personals. La memòria implícita són els records inconscients que es basen en els nostres hàbits perceptius i motors.
La nostre memòria així doncs és el nostre disc dur, el nostre disc de records, experiències passades, és vital per nosaltres, vital per el nostre dia a dia, per aprendre, recordar. La nostre capacitat per emmagatzemar informació és il·limitada, és personal i intransferible, Tot plegat un misteri.

La depressió

Una història d'esperança i superació

Vull dedicar una entrada a parlar de la violència de gènere.

Són moltes les dones que a l'any moren a mans de les seves parelles. Moltes dones conviuen amb aquest problema dins a casa seva, i no són capaces o no poden demanar ajudar, expressar els seus sentiments, obrir-se a algu a explicar tot el que aquestes estant patint, i tot el que han d'aguantar.
Són molts els casos que hi ha, i molt pocs són expressats o denunciats.

Aquestes dones viuen en un dolor permanent dins al seu cor, és un problema molt greu, on cada dia escoltem casos a les notícies.
Els maltractaments no són sempre agressions físiques, ja que el seu objectiu no és causar una lesió inmediata sinó sotmetre a la persona sobre la qual s'excerceixen.
La violència domèstica es manifesta en forma d'agressions físiques, psíquiques o sexuals que causen un dany físic o psicològic i vulneren la llibertat de la dona. Les conseqüències de les agressions es barregen les unes amb les altres.

Voldria fer referència a un llibre, el qual em va marcar a molt, i que cada frase que llegia em quedava sense respiració, el llibre és: El precio del amor (como me enfrenté a los malos tratos).

Aquest llibre és una historia real, d'esperança i superació. Tracta d'una noia que de petita es portava malament per cridar l'atenció, va haver de passar la seva infancia amb un pare que maltractava a la seva dona, en ocasions a la mare de la dona. En aquesta família tot eren crits, malescares, maltractaments físics i psíquics.

Aquest matrimoni va fer que la vida d'aquesta noia fos convertida en un malson.
Més tard es va casar, quan tot just era una adolescent, però a la seva primera nit de casament, aquesta ja va ser maltractada. Aquest li deia que tots el que feia ho feia perquè l'estimava.
Després de molt de dolor, patiment continuu, viure en un infern continuament, aquesta noia va aconseguir trobar forces per fugir.
La seva vida llavors va començar a canviar i ser feliç.

Actualment és psicoterapèuta.

Us recomano el llibre, ja que com a futurs psicòlegs val la pena observar el comportament d'un maltractador, i les conseqüencies a la víctima.

Val la pena veure com una persona després de molt patir, troba forces per fugir i començar a ser feliç.

Conviure amb l'esquizofrènia

He trobat un artícle que va ser publicat en un diari de Madrid, on s'expliquen experiènces de malalts d'esquizofrènia i la problamàtica d'aquesta malaltia per el seu tractament.
Cuando ocurrió el fatal suceso de Santomera (Murcia), el presunto parricida, enfermo de esquizofrenia, se encontraba en plena crisis. Hacía tiempo que tenía desatendida su enfermedad y fruto de sus delirios mató inconscientemente a su madre. Este tipo de actuaciones no son frecuentes entre personas con enfermedades mentales graves como la suya. Sólo un 3% comete algún tipo de acto violento a lo largo de su vida y el 100% de éstos son fruto de un mal tratamiento de la enfermedad, o más bien, una ausencia de éste.
El problema que existe en España, y que a raíz de este trágico suceso ha vuelto a salir a la luz, es que apenas hay medios para afrontar las enfermedades mentales graves. Ni especialistas suficientes, ni tantos centros como se demandan, ni tampoco una legislación que ampare a la familia del enfermo. De hecho, según la gerente de la Confederación Española de Agrupaciones de Familiares y Personas con Enfermedad Mental (FEAFES), Rosa Ruiz, "éstos son los tres principales caballos de batalla de la asociación".
Antonio, el hijo de Rosa, sufría trastorno de personalidad en patología dual. Cuando tenía 16 años, comenzó su peregrinaje por centros, psicólogos, psiquiatras, tratamientos para superar su drogadicción… y terminó doce años después. Hasta que no cumplió los 20, nungún especialista fue capaz de diagnosticarle su enfermedad. Su madre recuerda todo este proceso con tristeza porque es más difícil sobrellevar la pérdida de un hijo sabiendo que el déficit asistencial fue el que propició ese deterioro.
El desconocimiento ante este tipo de males y, sobre todo, el rechazo a admitirlos, ya sea por parte de la familia o del propio paciente, es uno de los principales problemas de estas enfermedades. Los medios de comunicación han sido los principales culpables de que estén tan estigmatizadas y cueste aceptarlas. "No tiene nada que ver lo que se muestra con lo que realmente ocurre en realidad", dice Rosa. "Porque una persona tenga esquizofrenia no tenemos por qué evitar subir con él en el ascensor. No va a pasar nada", añade. De hecho, según los expertos, bien tratados, más del 99% de los pacientes puede llevar una vida normal. Según explica Rosa los propios pacientes no son conscientes de su enfermedad, por eso son los primeros que se niegan a tratarse. Cuando un paciente no recibe el tratamiento médico adecuado no aprende la necesidad de seguir el tratamiento farmacológico, y si se prescinde de éste es cuando aparecen las crisis y las alucinaciones. Cada crisis supone un deterioro importante a
nivel cerebral y para tratarlas es necesario el ingreso hospitalario.
La legislación actual permite un ingreso involuntario del paciente en situación crítica, Según la Ley General de Sanidad de 1986, el tratamiento de una enfermedad mental debe ser en los módulos psiquiátricos de los hospitales generales "y no en los manicomios como ocurría antes, porque ahí se les internaba y no se les curaba, se les alejaba de la sociedad".
No hay suficientes camas.
El déficit asistencial que hay en España para tratar este tipo de enfermedades hizo que Isabel y su marido decidiesen pagarle a su hijo un médico privado. Y es que, en la Comunidad de Madrid, donde ellos viven, dice Rosa que "sólo está cubierto un tercio de la demanda". Las dos terceras partes de los enfermos mentales 'se quedan fuera' y eso que, según los últimos datos de FEAFES, Madrid es una de las Comunidades con mayor número de psiquiatras por cada 100.000 habitantes. En esta región hay 7,44. La igualan Aragón, Cataluña y Asturias y sólo la supera el País Vasco con 10,8
Lo mismo ocurre con las camas en los hospitales. "En plena crisis, mi hijo tuvo que ir a tres hospitales y en todos le dijeron que no había camas", cuenta Isabel. "En el tercero topó con una médico que era buena persona y revolvió Roma con Santiago para encontrarle un sitio en un centro", añade. Isabel dice que a lo largo de los años, y porque tiene un conocido psiquiatra, se dio cuenta de que los hospitales no quieren ingresar a drogadictos, "pero es que no se dan cuenta de que mi hijo, como otros muchos pacientes, consumen drogas como conscuencia de la enfermedad". Fueron muchos los episodios que vivió y que le demostraron esta falta de medios.
Trece pastillas al día
Cada paciente es un mundo y cada uno necesita un abordaje individualizado de su enfermedad. Y también, un tratamiento farmacológico diferente. Antonio se tomaba 13 pastillas diarias, o al menos eso es lo que se creía Isabel. Una vez que falleció se enteró de que eso no era así, "porque me encontré un montón de medicación escondida en su habitación". Lo lamenta, pero no lo culpa porque entiende que estar supeditado a unas pastillas de por vida puede ser muy duro, sobre todo por los efectos secundarios que tienen. Desde insomnio hasta malestar estomacal, pasando confusión e impotencia.
La terapia asistencial es importante pero también el apoyo de la familia.. Sin embargo, cuenta Isabel, "muchas veces es complicado llevar este tipo de enfermedades. Mi marido y yo estuvimos a punto de separarnos porque no parábamos de discutir. Finalmente lo evitamos gracias al psicólogo, que nos recomendó estar unidos para ayudar a nuestro hijo". Pero hay familias que en lugar de ayudar, perjudican.
Para esos casos, igual que para el de los enfermos sin familia, existen centros especializados. Casas tuteladas y residencias. En unas conviven enfermos que llevan una vida normal bajo vigilancia porque "hay que controlar que se toman la medicación y que comen, limpian... Hay cosas que se les olvidan como consecuencia de su enfermedad". Las otras son como residencias de ancianos en las que pueden entrar y salir cuando quieran. En ambos casos la demanda sigue siendo mucha y la oferta poca, "y eso que en los últimos cuatro años se ha multiplicado el número de centros".

Venir al món a patir

Cada segon i mig a Xina neix una vida nova, però cada any d’aquestes vides ni ha un milió que són abandonades.
Nenes mortes abans de néixer per imposició del govern. Nenes mortes després de néixer perquè no tenen les necessitats més bàsiques de la vida, i perquè són abandonades a pocs segons i minuts del seu naixement, i es troben soles i sense possibilitats de poder sobreviure. Nenes, que aconsegueixen viure, però són portades en orfenats, on seran mal ateses i on patiran fins potser en molts casos acabar morint per negligències. Altres aconseguiran sobreviure del dolor i amb esperança aconseguir que algun dia siguin adoptades i així poder començar una nova vida amb condicions.
Miro tot això des dels meus ulls, i se’m cauen les llàgrimes, el meu cor s’encongeix de tristesa i pena, reflexiono, penso sobre com pot ser tan diferent la meva vida de la d’aquestes nenes. Com poden arribar a patir, i sobretot arribar a suportar tan i tan de dolor.
M’ és totalment impossible d’entendre aquesta situació, com poden haver-hi persones capaces de treballar en un orfenat i deixar patir unes criatures d’aquesta manera?. Com poden tenir el cor t’han petit per poder veure que s’estan morint infants al seu voltant i deixar-los allà abandonats?.
Mil preguntes em venen al cap i totes sense resposta, sense poder entendre aquestes persones, em costa d’entendre-ho perquè jo no podria actuar d’aquesta manera i tancar els ulls i fer com si res.
Veig aquests infants des d’aquí i faria tot el que fos per poder-los ajudar, donar tot el meu suport i tota la meva ajuda, i aquesta encara seria insuficient.
Vist això tampoc puc entendre com pares que estan desitjant adoptar criatures, hagin de passar per processos tan llargs i a l’hora complexos per arribar a adoptar un infant, que amb tota l’espera interminable moltes vides ja poden haver desaparegut.
Des d’aquí espero que algun dia això es pugui acabar, i aquestes nenes siguin considerades per la seva societat com el que són: PERSONES, que es mereixen viure i ser felices.

Quina vida els espera?

Referent al vídeo visionat a l’anterior classe, i les necessitats de Maslow:
Aquest documental em va aportar molta tristesa, ràbia i impotència.
Tristesa per aquests nens, que han estat abandonats per les seves mares, degut a diverses circumstàncies.
Tristesa perquè han hagut de viure i viuran la vida sense les necessitats més bàsiques, i sobretot per veure com han de passar per poder sobreviure, passant gana, fred, dolor i més dolor.
També sento ràbia i impotència perquè des d’aquí veig que necessiten ajuda, que no els puc proporcionar i que els que realment estant allà, a prop seu, no els fan ni cas, fins i tot a vegades es burlen d’ells. Impotència de veure que viuen en una vida plena de dolor constantment i no poder fer-hi res.
Basant-nos en les necessitats de Maslow, i la seva piràmide, veiem que aquests infants no tenen cobertes cap de les necessitats de la piràmide.
Els manquen algunes necessitats fisiològiques, no tenen què menjar, no tenen alimentació, no descansen, viuen en un cansament constant.
Tampoc tenen coberta la segona necessitat, la de seguretat, no tenen una família que els pugui proporcionar certa seguretat¸molts no tenen salut, viuen sense sostre.
La necessitat de l’afiliació tampoc la tenen, són nens que creixen sense afecte, sense un suport afectiu que és molt important pels infants i pel seu desenvolupament.
També manca la necessitat del reconeixement.
I la última necessitat de la piràmide que és l’autorealització tampoc la gaudeixen.
Jo em pregunto vist aquest documental, quina vida és aquesta, i llavors reflexionant veig que moltes vegades ens queixem per coses insignificants i quan observo això veig la sort que tenim, i com hi ha gent, que viu sense la necessitat més bàsica de la vida, i lluiten per arribar algun dia a aconseguir-la. Ho aconseguiran?

Compartint sentiments, emocions i pensaments: Reflexió documental.

Reflexió sobre el documental:
Aquest documental m’ha agradat molt, m’ha fet reflexionar, sobre com es d’important la vida i els nostres sentiments. L’he trobat molt interessant i emotiu.
Penso que el que diu aquest professor és molt important per aprendre a ser una persona i per aprendre el que és la vida i com una persona ha d’actuar.
Són realment importants els nostres sentiments, les nostres emocions i els nostres pensaments. Hem de ser conscients d’ells per poder entendre’ns a nosaltres mateixos i saber què és el que estem sentint i pensant en moments importants.
Penso que a vegades no els hi donem gaire importància i en tenen molta.
També és molt important el que aquest professor fa veure als seus alumnes i com vol que aquests aprenguin, el professor vol que aquests aprenguin a pensar amb els altres, a posar-se al lloc dels altres i a mostrar tots els seus sentiments davant dels altres.
Penso que en la vida és important aprendre coneixements, continguts etc, però encara és més important saber escoltar els altres, aprendre a posar-se al seu lloc, a aprendre a pensar en ells i no només amb un mateix. Aquests valors crec que són de gran importància per ser persona.
El professor fa especial èmfasi en que els alumnes mostrin els seus sentiments, també penso que és molt important, ja que les persones en ocasions necessitem que els altres sàpiguen com ens sentim i el que pensem, ja que aquests ens poden ajudar.
També és important saber compartir tan els somriures com els plors.
Els lligams d’amistat es creen aprenent a pensar amb els altres, aquesta és la clau de la felicitat.

L'Associació Gironina d'agorafòbics i l'experiència de la Gisela

Avui he sentit a les notícies que parlaven sobre una Associació Gironina d’agorafòbics, explicaven la seva funció i els seus objectius. He buscat més informació sobre aquesta associació i m’ha semblat interessant explicar algunes característiques d’aquesta.
Els fins d’aquesta associació és promoure els coneixements referits a l'agorafòbia,principalment els instruments per ajudar a resoldre aquelles qüestions que sorgeixen en el curs del tractament dels malalts agorafòbics. Formar i becar persones interessades en la divulgació de coneixements sobre l'origen, l'abast i els tractaments de la malaltia, així com destacar la importància de la participació de la família en el guariment de l'agorafòbia. Dur a terme estudis, edicions i publicacions de caràcter divulgatiu i d’auto ajuda sobre temes relacionats amb l'agorafòbia. Els objectius principals de l’acrofòbia són: Difondre coneixements referits a l’agorafòbia, formar grups d’ajuda Mútua i potencia l’exposició, involucrar la família , col·laborar amb diferents professionals.
També he trobat el relat d’una persona que ha tingut una experiència d’agorafòbia, aquí us deixo el relat, que em sembla molt interessant per poder entendre més la situació de les persones que la pateixen.

L'experiència de la Gisela:

On comença i on acaba la normalitat ? Es un concepte molt relatiu,però molt utilitzat en molts aspectes de la nostra vida. Si no vesteixes així no ets normal, no ets normal si t'agrada menjar això, és normal que a la feina et diguin que tal i tal Com m' agradaria ser normal! Aquesta frase I'he pensat i I'he dit milions de vegades, sobretot durant la meva fase d’ignorància agorafòbica.
Per mi ser normal volia dir ser com abans de. .., i no podia evitar enyorar la meva vida passada i en certa manera maleir el present; no pots evitar pensar-hi,és més fort que tu sobretot quan tens crisis d'angoixa, o un atac de pànic.
I em preguntava sempre perquè em passava a mi, perquè no podia anar tranquil·lamental supermercat com tothom feia, perquè no podia anar a treballar com una persona"normal", jo abans feia moltes coses i ara ni tan sols puc anar a la cantonada sense preguntar-me com m'anirà. ..anticipant I'angoixa en quasi totes les meves activitats i gaudir del dia a dia, riure, plorar, enfadar-me, cantar, riure...,en resum jo vull VIURE i no angoixar-me per si demà podré sortir de casa o no.I per fi ho estic aconseguint, des del moment que vaig dir prou, i sobretot des del moment en que vaig saber i ACEPTAR que pateixo agorafòbia estic millorant, almenys la meva visió i actitud cap a la vida és optimista i plena d'esperança, potser no m'atreviré a fer coses que feia, però no m'angoixa... menteixo si dic que moltes vegades no penso en que seria de la meva vida si ..., però intento viure el moment idir-me una frase que em sembla haver llegit fa temps en algun lloc: " la felicitat humana no és producte de grans esdeveniments sinó de les petites vivències quotidianes" .
Estic orgullosa del canvi que he fet en mig any, reconec que han estat diversos factors que s'han ajuntat per a ajudar-me , primer vaig decidir enfrontar-me, saber el que tenia...ja estava farta d’anar de víctima per la vida, havia de posar-hi fre; em van diagnosticar el que tenia... ja sabia que tots els símptomes no els tenia jo sola, que les palpitacions,les suors, les mareijos, l'evitació de situacions i llocs desconeguts , sobretot la por a que em passés alguna cosa lluny de casa, sola. ...tot aixo tenia un nom i també un tractament. A més hi ha la medicació que, actuant a nivell químic, ajuda a alleugerirels símptomes, fent que sigui més fàcil el camí. I he tingut la sort que he trobat a un grup de gent que, com jo, són agorafòbics... i he vist que no sóc jo sola, que no són tonteries meves, que realment necessito i necessitem compartir els nostres dubtes,les nostres pors, les nostres alegries quan aconseguim anar fins a la cantonada que tanta por li teníem. ..
No ens ha de fer por demanar ajuda, però els primers en ajudar-nos hem de ser nosaltres,perquè només quan tu decideixes fer el pas és quan tot comença a rutllar.

FREUD: Iniciador de la psicoanàlisi

LA VEU D'SKINNER

Com educar els fills?

Comentari al video vist a fonaments de psicologia:

Mathew té cinc anys. Fa dos anys que no té un comportament adequat. Tot va començar quan aquest tenia tres anys, podríem relacionar aquest mal comportament amb el fet que als tres anys els seus pares es van separar, aquest potser debia percebre el malestar dels seus pares, seria una de les causes que explicaria el seu comportament.
Una de les coses que els pares feien malament, o d’una manera no adecuada, era que quan volien que el seu fill fes alguna cosa, li ordenaven amb crits des del principi, aquesta mesura era incorrecta, el que la psicòloga els va dir que havien de fer era demanar-li les coses, però sense ordenar i sense crits, ja que això feia que el nen encara es comportès pitjor.
La psicòloga va emprar el mètode educatiu de educació positiva. Aquesta els va dir als pares que quan el nen fes alguna cosa positiva, li havien d’enunciar, li havien de fer sentir que allò que havia fet estava bé. No només li havien de dir les coses dolentes, sinó també les bones, ja que això és el que l’anima a fer-ne més de bones i menys de dolentes.
Quan el nen feia alguna cosa malament o bé no la volia fer, només tenia dos oportunitats per canviar la seva conducta, la primera vegada li deien de forma amable, i la segona firmament, sinó ho feia el deixarien sol, això era una manera per ensenyar-li que el seu comportament tenia conseqüències.
Amb l’ajuda d’aquesta psicòloga els pares van aconseguir saber què era el millor i el pitjor per educar el seu fill i la manera com ho havien de fer perquè aquest fes cas i es comportès de manera adecuada.

Les meves conclusions desprès de veure aquest documental són les següents:

Els pares quan vulguin que el seu fill faci alguna cosa, el que han de fer és demanar-ho educadament, ja que d’aquesta manera el nen ho rebrà bonament i farà cas del que li diguin. Si per el contrari ho fan ordenant, el nen rep allò de mala manera i d’aquesta forma, farà menys cas de tot el que els seus pares li puguin dir o demanar.
També és molt important dir-li quan fa una cosa positiva, fer-li saber que allò que ha fet ho ha fet bé, de la mateixa manera que quan fa una cosa malament se’l renya i se li diu, doncs quan fa una cosa bona també se li ha de dir. Això fa que aquest agafi ànims i així vegui que quan fa una cosa bé els altres estan més contents amb ell.

LES FÒBIES EN LA POBLACIÓ

Les fòbies més freqüents:
· Entre el 5% i el 10% dels pacients que van a una consulta del psicòleg/a ho fan perquè pateixen algun tipus de fòbia. Segons un estudi recollit en el llibre Abnormal psychology, aquest seria el quadre dels casos més freqüents.
· Les agorafòbies (por a llocs de reunió, multituds i espais oberts) representen un percentatge fins el 50% de les fòbies. La gran majoria de les persones que la pateixen són dones i es sol iniciar el principi de l'edat adulta.
· Les nosofòbies (a l'enfermetat) i les tanatofòbies (a la mort) representen el 15% al 25% dels casos, i no hi ha diferències d'ambdós sexes.
· Les fòbies als objectes inanimats, com la por a la brutícia (misofòbia), tempestes (brontofòbies), les alçades (acrofòbies), la foscor (nictofòbies), espais tancats (claustrofòbia), assoleixen un altre 20% dels casos. No hi ha diferència per sexes i poden començar a qualsevol edat.
· La zoofòbia (a animals) representa del 5% al 15% dels casos. La majoria es dóna amb dones i comencen en l'infància.
· Les fòbies socials (la por a ser observat) es pateixen en un 10%. També són majoritariament les dones qui les pateixen i solen iniciar-se en l'adolescència.