Conviure amb l'esquizofrènia

He trobat un artícle que va ser publicat en un diari de Madrid, on s'expliquen experiènces de malalts d'esquizofrènia i la problamàtica d'aquesta malaltia per el seu tractament.
Cuando ocurrió el fatal suceso de Santomera (Murcia), el presunto parricida, enfermo de esquizofrenia, se encontraba en plena crisis. Hacía tiempo que tenía desatendida su enfermedad y fruto de sus delirios mató inconscientemente a su madre. Este tipo de actuaciones no son frecuentes entre personas con enfermedades mentales graves como la suya. Sólo un 3% comete algún tipo de acto violento a lo largo de su vida y el 100% de éstos son fruto de un mal tratamiento de la enfermedad, o más bien, una ausencia de éste.
El problema que existe en España, y que a raíz de este trágico suceso ha vuelto a salir a la luz, es que apenas hay medios para afrontar las enfermedades mentales graves. Ni especialistas suficientes, ni tantos centros como se demandan, ni tampoco una legislación que ampare a la familia del enfermo. De hecho, según la gerente de la Confederación Española de Agrupaciones de Familiares y Personas con Enfermedad Mental (FEAFES), Rosa Ruiz, "éstos son los tres principales caballos de batalla de la asociación".
Antonio, el hijo de Rosa, sufría trastorno de personalidad en patología dual. Cuando tenía 16 años, comenzó su peregrinaje por centros, psicólogos, psiquiatras, tratamientos para superar su drogadicción… y terminó doce años después. Hasta que no cumplió los 20, nungún especialista fue capaz de diagnosticarle su enfermedad. Su madre recuerda todo este proceso con tristeza porque es más difícil sobrellevar la pérdida de un hijo sabiendo que el déficit asistencial fue el que propició ese deterioro.
El desconocimiento ante este tipo de males y, sobre todo, el rechazo a admitirlos, ya sea por parte de la familia o del propio paciente, es uno de los principales problemas de estas enfermedades. Los medios de comunicación han sido los principales culpables de que estén tan estigmatizadas y cueste aceptarlas. "No tiene nada que ver lo que se muestra con lo que realmente ocurre en realidad", dice Rosa. "Porque una persona tenga esquizofrenia no tenemos por qué evitar subir con él en el ascensor. No va a pasar nada", añade. De hecho, según los expertos, bien tratados, más del 99% de los pacientes puede llevar una vida normal. Según explica Rosa los propios pacientes no son conscientes de su enfermedad, por eso son los primeros que se niegan a tratarse. Cuando un paciente no recibe el tratamiento médico adecuado no aprende la necesidad de seguir el tratamiento farmacológico, y si se prescinde de éste es cuando aparecen las crisis y las alucinaciones. Cada crisis supone un deterioro importante a
nivel cerebral y para tratarlas es necesario el ingreso hospitalario.
La legislación actual permite un ingreso involuntario del paciente en situación crítica, Según la Ley General de Sanidad de 1986, el tratamiento de una enfermedad mental debe ser en los módulos psiquiátricos de los hospitales generales "y no en los manicomios como ocurría antes, porque ahí se les internaba y no se les curaba, se les alejaba de la sociedad".
No hay suficientes camas.
El déficit asistencial que hay en España para tratar este tipo de enfermedades hizo que Isabel y su marido decidiesen pagarle a su hijo un médico privado. Y es que, en la Comunidad de Madrid, donde ellos viven, dice Rosa que "sólo está cubierto un tercio de la demanda". Las dos terceras partes de los enfermos mentales 'se quedan fuera' y eso que, según los últimos datos de FEAFES, Madrid es una de las Comunidades con mayor número de psiquiatras por cada 100.000 habitantes. En esta región hay 7,44. La igualan Aragón, Cataluña y Asturias y sólo la supera el País Vasco con 10,8
Lo mismo ocurre con las camas en los hospitales. "En plena crisis, mi hijo tuvo que ir a tres hospitales y en todos le dijeron que no había camas", cuenta Isabel. "En el tercero topó con una médico que era buena persona y revolvió Roma con Santiago para encontrarle un sitio en un centro", añade. Isabel dice que a lo largo de los años, y porque tiene un conocido psiquiatra, se dio cuenta de que los hospitales no quieren ingresar a drogadictos, "pero es que no se dan cuenta de que mi hijo, como otros muchos pacientes, consumen drogas como conscuencia de la enfermedad". Fueron muchos los episodios que vivió y que le demostraron esta falta de medios.
Trece pastillas al día
Cada paciente es un mundo y cada uno necesita un abordaje individualizado de su enfermedad. Y también, un tratamiento farmacológico diferente. Antonio se tomaba 13 pastillas diarias, o al menos eso es lo que se creía Isabel. Una vez que falleció se enteró de que eso no era así, "porque me encontré un montón de medicación escondida en su habitación". Lo lamenta, pero no lo culpa porque entiende que estar supeditado a unas pastillas de por vida puede ser muy duro, sobre todo por los efectos secundarios que tienen. Desde insomnio hasta malestar estomacal, pasando confusión e impotencia.
La terapia asistencial es importante pero también el apoyo de la familia.. Sin embargo, cuenta Isabel, "muchas veces es complicado llevar este tipo de enfermedades. Mi marido y yo estuvimos a punto de separarnos porque no parábamos de discutir. Finalmente lo evitamos gracias al psicólogo, que nos recomendó estar unidos para ayudar a nuestro hijo". Pero hay familias que en lugar de ayudar, perjudican.
Para esos casos, igual que para el de los enfermos sin familia, existen centros especializados. Casas tuteladas y residencias. En unas conviven enfermos que llevan una vida normal bajo vigilancia porque "hay que controlar que se toman la medicación y que comen, limpian... Hay cosas que se les olvidan como consecuencia de su enfermedad". Las otras son como residencias de ancianos en las que pueden entrar y salir cuando quieran. En ambos casos la demanda sigue siendo mucha y la oferta poca, "y eso que en los últimos cuatro años se ha multiplicado el número de centros".

Venir al món a patir

Cada segon i mig a Xina neix una vida nova, però cada any d’aquestes vides ni ha un milió que són abandonades.
Nenes mortes abans de néixer per imposició del govern. Nenes mortes després de néixer perquè no tenen les necessitats més bàsiques de la vida, i perquè són abandonades a pocs segons i minuts del seu naixement, i es troben soles i sense possibilitats de poder sobreviure. Nenes, que aconsegueixen viure, però són portades en orfenats, on seran mal ateses i on patiran fins potser en molts casos acabar morint per negligències. Altres aconseguiran sobreviure del dolor i amb esperança aconseguir que algun dia siguin adoptades i així poder començar una nova vida amb condicions.
Miro tot això des dels meus ulls, i se’m cauen les llàgrimes, el meu cor s’encongeix de tristesa i pena, reflexiono, penso sobre com pot ser tan diferent la meva vida de la d’aquestes nenes. Com poden arribar a patir, i sobretot arribar a suportar tan i tan de dolor.
M’ és totalment impossible d’entendre aquesta situació, com poden haver-hi persones capaces de treballar en un orfenat i deixar patir unes criatures d’aquesta manera?. Com poden tenir el cor t’han petit per poder veure que s’estan morint infants al seu voltant i deixar-los allà abandonats?.
Mil preguntes em venen al cap i totes sense resposta, sense poder entendre aquestes persones, em costa d’entendre-ho perquè jo no podria actuar d’aquesta manera i tancar els ulls i fer com si res.
Veig aquests infants des d’aquí i faria tot el que fos per poder-los ajudar, donar tot el meu suport i tota la meva ajuda, i aquesta encara seria insuficient.
Vist això tampoc puc entendre com pares que estan desitjant adoptar criatures, hagin de passar per processos tan llargs i a l’hora complexos per arribar a adoptar un infant, que amb tota l’espera interminable moltes vides ja poden haver desaparegut.
Des d’aquí espero que algun dia això es pugui acabar, i aquestes nenes siguin considerades per la seva societat com el que són: PERSONES, que es mereixen viure i ser felices.

Quina vida els espera?

Referent al vídeo visionat a l’anterior classe, i les necessitats de Maslow:
Aquest documental em va aportar molta tristesa, ràbia i impotència.
Tristesa per aquests nens, que han estat abandonats per les seves mares, degut a diverses circumstàncies.
Tristesa perquè han hagut de viure i viuran la vida sense les necessitats més bàsiques, i sobretot per veure com han de passar per poder sobreviure, passant gana, fred, dolor i més dolor.
També sento ràbia i impotència perquè des d’aquí veig que necessiten ajuda, que no els puc proporcionar i que els que realment estant allà, a prop seu, no els fan ni cas, fins i tot a vegades es burlen d’ells. Impotència de veure que viuen en una vida plena de dolor constantment i no poder fer-hi res.
Basant-nos en les necessitats de Maslow, i la seva piràmide, veiem que aquests infants no tenen cobertes cap de les necessitats de la piràmide.
Els manquen algunes necessitats fisiològiques, no tenen què menjar, no tenen alimentació, no descansen, viuen en un cansament constant.
Tampoc tenen coberta la segona necessitat, la de seguretat, no tenen una família que els pugui proporcionar certa seguretat¸molts no tenen salut, viuen sense sostre.
La necessitat de l’afiliació tampoc la tenen, són nens que creixen sense afecte, sense un suport afectiu que és molt important pels infants i pel seu desenvolupament.
També manca la necessitat del reconeixement.
I la última necessitat de la piràmide que és l’autorealització tampoc la gaudeixen.
Jo em pregunto vist aquest documental, quina vida és aquesta, i llavors reflexionant veig que moltes vegades ens queixem per coses insignificants i quan observo això veig la sort que tenim, i com hi ha gent, que viu sense la necessitat més bàsica de la vida, i lluiten per arribar algun dia a aconseguir-la. Ho aconseguiran?

Compartint sentiments, emocions i pensaments: Reflexió documental.

Reflexió sobre el documental:
Aquest documental m’ha agradat molt, m’ha fet reflexionar, sobre com es d’important la vida i els nostres sentiments. L’he trobat molt interessant i emotiu.
Penso que el que diu aquest professor és molt important per aprendre a ser una persona i per aprendre el que és la vida i com una persona ha d’actuar.
Són realment importants els nostres sentiments, les nostres emocions i els nostres pensaments. Hem de ser conscients d’ells per poder entendre’ns a nosaltres mateixos i saber què és el que estem sentint i pensant en moments importants.
Penso que a vegades no els hi donem gaire importància i en tenen molta.
També és molt important el que aquest professor fa veure als seus alumnes i com vol que aquests aprenguin, el professor vol que aquests aprenguin a pensar amb els altres, a posar-se al lloc dels altres i a mostrar tots els seus sentiments davant dels altres.
Penso que en la vida és important aprendre coneixements, continguts etc, però encara és més important saber escoltar els altres, aprendre a posar-se al seu lloc, a aprendre a pensar en ells i no només amb un mateix. Aquests valors crec que són de gran importància per ser persona.
El professor fa especial èmfasi en que els alumnes mostrin els seus sentiments, també penso que és molt important, ja que les persones en ocasions necessitem que els altres sàpiguen com ens sentim i el que pensem, ja que aquests ens poden ajudar.
També és important saber compartir tan els somriures com els plors.
Els lligams d’amistat es creen aprenent a pensar amb els altres, aquesta és la clau de la felicitat.