L'Associació Gironina d'agorafòbics i l'experiència de la Gisela

Avui he sentit a les notícies que parlaven sobre una Associació Gironina d’agorafòbics, explicaven la seva funció i els seus objectius. He buscat més informació sobre aquesta associació i m’ha semblat interessant explicar algunes característiques d’aquesta.
Els fins d’aquesta associació és promoure els coneixements referits a l'agorafòbia,principalment els instruments per ajudar a resoldre aquelles qüestions que sorgeixen en el curs del tractament dels malalts agorafòbics. Formar i becar persones interessades en la divulgació de coneixements sobre l'origen, l'abast i els tractaments de la malaltia, així com destacar la importància de la participació de la família en el guariment de l'agorafòbia. Dur a terme estudis, edicions i publicacions de caràcter divulgatiu i d’auto ajuda sobre temes relacionats amb l'agorafòbia. Els objectius principals de l’acrofòbia són: Difondre coneixements referits a l’agorafòbia, formar grups d’ajuda Mútua i potencia l’exposició, involucrar la família , col·laborar amb diferents professionals.
També he trobat el relat d’una persona que ha tingut una experiència d’agorafòbia, aquí us deixo el relat, que em sembla molt interessant per poder entendre més la situació de les persones que la pateixen.

L'experiència de la Gisela:

On comença i on acaba la normalitat ? Es un concepte molt relatiu,però molt utilitzat en molts aspectes de la nostra vida. Si no vesteixes així no ets normal, no ets normal si t'agrada menjar això, és normal que a la feina et diguin que tal i tal Com m' agradaria ser normal! Aquesta frase I'he pensat i I'he dit milions de vegades, sobretot durant la meva fase d’ignorància agorafòbica.
Per mi ser normal volia dir ser com abans de. .., i no podia evitar enyorar la meva vida passada i en certa manera maleir el present; no pots evitar pensar-hi,és més fort que tu sobretot quan tens crisis d'angoixa, o un atac de pànic.
I em preguntava sempre perquè em passava a mi, perquè no podia anar tranquil·lamental supermercat com tothom feia, perquè no podia anar a treballar com una persona"normal", jo abans feia moltes coses i ara ni tan sols puc anar a la cantonada sense preguntar-me com m'anirà. ..anticipant I'angoixa en quasi totes les meves activitats i gaudir del dia a dia, riure, plorar, enfadar-me, cantar, riure...,en resum jo vull VIURE i no angoixar-me per si demà podré sortir de casa o no.I per fi ho estic aconseguint, des del moment que vaig dir prou, i sobretot des del moment en que vaig saber i ACEPTAR que pateixo agorafòbia estic millorant, almenys la meva visió i actitud cap a la vida és optimista i plena d'esperança, potser no m'atreviré a fer coses que feia, però no m'angoixa... menteixo si dic que moltes vegades no penso en que seria de la meva vida si ..., però intento viure el moment idir-me una frase que em sembla haver llegit fa temps en algun lloc: " la felicitat humana no és producte de grans esdeveniments sinó de les petites vivències quotidianes" .
Estic orgullosa del canvi que he fet en mig any, reconec que han estat diversos factors que s'han ajuntat per a ajudar-me , primer vaig decidir enfrontar-me, saber el que tenia...ja estava farta d’anar de víctima per la vida, havia de posar-hi fre; em van diagnosticar el que tenia... ja sabia que tots els símptomes no els tenia jo sola, que les palpitacions,les suors, les mareijos, l'evitació de situacions i llocs desconeguts , sobretot la por a que em passés alguna cosa lluny de casa, sola. ...tot aixo tenia un nom i també un tractament. A més hi ha la medicació que, actuant a nivell químic, ajuda a alleugerirels símptomes, fent que sigui més fàcil el camí. I he tingut la sort que he trobat a un grup de gent que, com jo, són agorafòbics... i he vist que no sóc jo sola, que no són tonteries meves, que realment necessito i necessitem compartir els nostres dubtes,les nostres pors, les nostres alegries quan aconseguim anar fins a la cantonada que tanta por li teníem. ..
No ens ha de fer por demanar ajuda, però els primers en ajudar-nos hem de ser nosaltres,perquè només quan tu decideixes fer el pas és quan tot comença a rutllar.

FREUD: Iniciador de la psicoanàlisi

LA VEU D'SKINNER

Com educar els fills?

Comentari al video vist a fonaments de psicologia:

Mathew té cinc anys. Fa dos anys que no té un comportament adequat. Tot va començar quan aquest tenia tres anys, podríem relacionar aquest mal comportament amb el fet que als tres anys els seus pares es van separar, aquest potser debia percebre el malestar dels seus pares, seria una de les causes que explicaria el seu comportament.
Una de les coses que els pares feien malament, o d’una manera no adecuada, era que quan volien que el seu fill fes alguna cosa, li ordenaven amb crits des del principi, aquesta mesura era incorrecta, el que la psicòloga els va dir que havien de fer era demanar-li les coses, però sense ordenar i sense crits, ja que això feia que el nen encara es comportès pitjor.
La psicòloga va emprar el mètode educatiu de educació positiva. Aquesta els va dir als pares que quan el nen fes alguna cosa positiva, li havien d’enunciar, li havien de fer sentir que allò que havia fet estava bé. No només li havien de dir les coses dolentes, sinó també les bones, ja que això és el que l’anima a fer-ne més de bones i menys de dolentes.
Quan el nen feia alguna cosa malament o bé no la volia fer, només tenia dos oportunitats per canviar la seva conducta, la primera vegada li deien de forma amable, i la segona firmament, sinó ho feia el deixarien sol, això era una manera per ensenyar-li que el seu comportament tenia conseqüències.
Amb l’ajuda d’aquesta psicòloga els pares van aconseguir saber què era el millor i el pitjor per educar el seu fill i la manera com ho havien de fer perquè aquest fes cas i es comportès de manera adecuada.

Les meves conclusions desprès de veure aquest documental són les següents:

Els pares quan vulguin que el seu fill faci alguna cosa, el que han de fer és demanar-ho educadament, ja que d’aquesta manera el nen ho rebrà bonament i farà cas del que li diguin. Si per el contrari ho fan ordenant, el nen rep allò de mala manera i d’aquesta forma, farà menys cas de tot el que els seus pares li puguin dir o demanar.
També és molt important dir-li quan fa una cosa positiva, fer-li saber que allò que ha fet ho ha fet bé, de la mateixa manera que quan fa una cosa malament se’l renya i se li diu, doncs quan fa una cosa bona també se li ha de dir. Això fa que aquest agafi ànims i així vegui que quan fa una cosa bé els altres estan més contents amb ell.

LES FÒBIES EN LA POBLACIÓ

Les fòbies més freqüents:
· Entre el 5% i el 10% dels pacients que van a una consulta del psicòleg/a ho fan perquè pateixen algun tipus de fòbia. Segons un estudi recollit en el llibre Abnormal psychology, aquest seria el quadre dels casos més freqüents.
· Les agorafòbies (por a llocs de reunió, multituds i espais oberts) representen un percentatge fins el 50% de les fòbies. La gran majoria de les persones que la pateixen són dones i es sol iniciar el principi de l'edat adulta.
· Les nosofòbies (a l'enfermetat) i les tanatofòbies (a la mort) representen el 15% al 25% dels casos, i no hi ha diferències d'ambdós sexes.
· Les fòbies als objectes inanimats, com la por a la brutícia (misofòbia), tempestes (brontofòbies), les alçades (acrofòbies), la foscor (nictofòbies), espais tancats (claustrofòbia), assoleixen un altre 20% dels casos. No hi ha diferència per sexes i poden començar a qualsevol edat.
· La zoofòbia (a animals) representa del 5% al 15% dels casos. La majoria es dóna amb dones i comencen en l'infància.
· Les fòbies socials (la por a ser observat) es pateixen en un 10%. També són majoritariament les dones qui les pateixen i solen iniciar-se en l'adolescència.