Avui he sentit a les notícies que parlaven sobre una Associació Gironina d’agorafòbics, explicaven la seva funció i els seus objectius. He buscat més informació sobre aquesta associació i m’ha semblat interessant explicar algunes característiques d’aquesta.
Els fins d’aquesta associació és promoure els coneixements referits a l'agorafòbia,principalment els instruments per ajudar a resoldre aquelles qüestions que sorgeixen en el curs del tractament dels malalts agorafòbics. Formar i becar persones interessades en la divulgació de coneixements sobre l'origen, l'abast i els tractaments de la malaltia, així com destacar la importància de la participació de la família en el guariment de l'agorafòbia. Dur a terme estudis, edicions i publicacions de caràcter divulgatiu i d’auto ajuda sobre temes relacionats amb l'agorafòbia. Els objectius principals de l’acrofòbia són: Difondre coneixements referits a l’agorafòbia, formar grups d’ajuda Mútua i potencia l’exposició, involucrar la família , col·laborar amb diferents professionals.
També he trobat el relat d’una persona que ha tingut una experiència d’agorafòbia, aquí us deixo el relat, que em sembla molt interessant per poder entendre més la situació de les persones que la pateixen.
Els fins d’aquesta associació és promoure els coneixements referits a l'agorafòbia,principalment els instruments per ajudar a resoldre aquelles qüestions que sorgeixen en el curs del tractament dels malalts agorafòbics. Formar i becar persones interessades en la divulgació de coneixements sobre l'origen, l'abast i els tractaments de la malaltia, així com destacar la importància de la participació de la família en el guariment de l'agorafòbia. Dur a terme estudis, edicions i publicacions de caràcter divulgatiu i d’auto ajuda sobre temes relacionats amb l'agorafòbia. Els objectius principals de l’acrofòbia són: Difondre coneixements referits a l’agorafòbia, formar grups d’ajuda Mútua i potencia l’exposició, involucrar la família , col·laborar amb diferents professionals.
També he trobat el relat d’una persona que ha tingut una experiència d’agorafòbia, aquí us deixo el relat, que em sembla molt interessant per poder entendre més la situació de les persones que la pateixen.
L'experiència de la Gisela:
On comença i on acaba la normalitat ? Es un concepte molt relatiu,però molt utilitzat en molts aspectes de la nostra vida. Si no vesteixes així no ets normal, no ets normal si t'agrada menjar això, és normal que a la feina et diguin que tal i tal Com m' agradaria ser normal! Aquesta frase I'he pensat i I'he dit milions de vegades, sobretot durant la meva fase d’ignorància agorafòbica.
Per mi ser normal volia dir ser com abans de. .., i no podia evitar enyorar la meva vida passada i en certa manera maleir el present; no pots evitar pensar-hi,és més fort que tu sobretot quan tens crisis d'angoixa, o un atac de pànic.
I em preguntava sempre perquè em passava a mi, perquè no podia anar tranquil·lamental supermercat com tothom feia, perquè no podia anar a treballar com una persona"normal", jo abans feia moltes coses i ara ni tan sols puc anar a la cantonada sense preguntar-me com m'anirà. ..anticipant I'angoixa en quasi totes les meves activitats i gaudir del dia a dia, riure, plorar, enfadar-me, cantar, riure...,en resum jo vull VIURE i no angoixar-me per si demà podré sortir de casa o no.I per fi ho estic aconseguint, des del moment que vaig dir prou, i sobretot des del moment en que vaig saber i ACEPTAR que pateixo agorafòbia estic millorant, almenys la meva visió i actitud cap a la vida és optimista i plena d'esperança, potser no m'atreviré a fer coses que feia, però no m'angoixa... menteixo si dic que moltes vegades no penso en que seria de la meva vida si ..., però intento viure el moment idir-me una frase que em sembla haver llegit fa temps en algun lloc: " la felicitat humana no és producte de grans esdeveniments sinó de les petites vivències quotidianes" .
Estic orgullosa del canvi que he fet en mig any, reconec que han estat diversos factors que s'han ajuntat per a ajudar-me , primer vaig decidir enfrontar-me, saber el que tenia...ja estava farta d’anar de víctima per la vida, havia de posar-hi fre; em van diagnosticar el que tenia... ja sabia que tots els símptomes no els tenia jo sola, que les palpitacions,les suors, les mareijos, l'evitació de situacions i llocs desconeguts , sobretot la por a que em passés alguna cosa lluny de casa, sola. ...tot aixo tenia un nom i també un tractament. A més hi ha la medicació que, actuant a nivell químic, ajuda a alleugerirels símptomes, fent que sigui més fàcil el camí. I he tingut la sort que he trobat a un grup de gent que, com jo, són agorafòbics... i he vist que no sóc jo sola, que no són tonteries meves, que realment necessito i necessitem compartir els nostres dubtes,les nostres pors, les nostres alegries quan aconseguim anar fins a la cantonada que tanta por li teníem. ..
No ens ha de fer por demanar ajuda, però els primers en ajudar-nos hem de ser nosaltres,perquè només quan tu decideixes fer el pas és quan tot comença a rutllar.
Per mi ser normal volia dir ser com abans de. .., i no podia evitar enyorar la meva vida passada i en certa manera maleir el present; no pots evitar pensar-hi,és més fort que tu sobretot quan tens crisis d'angoixa, o un atac de pànic.
I em preguntava sempre perquè em passava a mi, perquè no podia anar tranquil·lamental supermercat com tothom feia, perquè no podia anar a treballar com una persona"normal", jo abans feia moltes coses i ara ni tan sols puc anar a la cantonada sense preguntar-me com m'anirà. ..anticipant I'angoixa en quasi totes les meves activitats i gaudir del dia a dia, riure, plorar, enfadar-me, cantar, riure...,en resum jo vull VIURE i no angoixar-me per si demà podré sortir de casa o no.I per fi ho estic aconseguint, des del moment que vaig dir prou, i sobretot des del moment en que vaig saber i ACEPTAR que pateixo agorafòbia estic millorant, almenys la meva visió i actitud cap a la vida és optimista i plena d'esperança, potser no m'atreviré a fer coses que feia, però no m'angoixa... menteixo si dic que moltes vegades no penso en que seria de la meva vida si ..., però intento viure el moment idir-me una frase que em sembla haver llegit fa temps en algun lloc: " la felicitat humana no és producte de grans esdeveniments sinó de les petites vivències quotidianes" .
Estic orgullosa del canvi que he fet en mig any, reconec que han estat diversos factors que s'han ajuntat per a ajudar-me , primer vaig decidir enfrontar-me, saber el que tenia...ja estava farta d’anar de víctima per la vida, havia de posar-hi fre; em van diagnosticar el que tenia... ja sabia que tots els símptomes no els tenia jo sola, que les palpitacions,les suors, les mareijos, l'evitació de situacions i llocs desconeguts , sobretot la por a que em passés alguna cosa lluny de casa, sola. ...tot aixo tenia un nom i també un tractament. A més hi ha la medicació que, actuant a nivell químic, ajuda a alleugerirels símptomes, fent que sigui més fàcil el camí. I he tingut la sort que he trobat a un grup de gent que, com jo, són agorafòbics... i he vist que no sóc jo sola, que no són tonteries meves, que realment necessito i necessitem compartir els nostres dubtes,les nostres pors, les nostres alegries quan aconseguim anar fins a la cantonada que tanta por li teníem. ..
No ens ha de fer por demanar ajuda, però els primers en ajudar-nos hem de ser nosaltres,perquè només quan tu decideixes fer el pas és quan tot comença a rutllar.
Una magnífica aportació, Mireia!
ResponElimina