Els malsons són defenses psicològiques

Els malsons són una fantasia. Encara que llueixen tan reals que aconsegueixen provocar en nosaltres sentiments intensos d’ansietat, por o angustia.
Els malsons són un trastorn del son que més enllà de la referència negativa que la que atribuïm, aconsegueixen despertar una gran curiositat en nosaltres. Què signifiquen? Perquè ens passen?.
El psicòleg Carlos Sosa explica que els malsons són una defensa psicològica que surt quan estem travessant per certes circumstàncies. Són somnis intensos relacionats amb la por e inquietuds sobre aspectes que ens afecten i que d’alguna manera constitueixen una preocupació. A la vegada aclareix que és bo somniar perquè ens ajuda a alliberar preocupacions de la vida quotidiana; és una bona defensa.
Cal mencionar que els malsons tenen lloc durant períodes de son amb moviments oculars ràpids, durant la fase que es coneix com REM.
Perquè succeeixen ?
Les causes que poden induir-nos a tenir malsons poden anar des del físic fins a l’ emocional. A nivell físic, una febre elevada pot provocar-les. Un altre exemple és l’ingesta d’alcohol que indueix al deliri. En un nivell emocional, sabem que les preocupacions en accés, un trauma i l’estrès són varies de les raons.
A l’ analitzar els somnis, convé saber que n’hi ha de contingut simbòlic i de contingut manifest. El primer es refereix a aspectes que es tendeixen a manifestar perquè representen alguna cosa en la nostra vida que moltes vegades podem manejar. Un exemple d’això són els elements surrealistes. El segon implica situacions de contingut real.
Sempre sol estar latent l’ interès per conèixer el significat de cada somni incloent els malsons. És important tenir present que la interpretació de cada somni estarà subjecta a la realitat de cada individu, incloent el seu entorn, creences i emocions entre altres factors.
Generalment una vegada es té consciència del que provoca el malson, la tendència a tenir-los desapareix. Ara bé quan es manifesten de forma permanent “quan el malson es converteix en terrors nocturns, és el moment de fer una pausa i aprendre a manejar-les per aconseguir que desapareguin. Per tan la persona ha d’anar a un professional de la conducta humana per identificar les variables que estan efectuant la seva vida. D’aquesta manera establir bones metes terapèutiques encaminades a un millor maneig de la seva vida.

La música i el desenvolupament cerebral infantil

Els primers tres anys de vida d’un nen representen un període important en el futur de l’individu, ja que s’estableix aquesta relació especial entre pare i fills. La música pot contribuir a reforçar aquest vincle i aconseguir que s’estableixi una relació sana i operativa.
La música pot ser un vincle pel desenvolupament integral del nen que abarca les àrees cognitives, social, emocional, afectiva, motora, del llenguatge, així com la capacitat de lectura i escriptura.
En els segles XIX i XX es va produir una ampliació i perfeccionament dels diferents instruments musicals. La música es va començar a fer servir com a mètode terapèutic especialment en la segona meitat del S. XX degut al reconeixement dels seus efectes sobre l’estat afectiu i d’atenció dels individus.

EL CERVELL
El cervell humà constitueix l’òrgan més important i de major complexitat del sistema nerviós, és un òrgan que durant la infància pateix canvis maduratius i que és altament sensible als estímuls externs. Anatòmicament el podem dividir en dos hemisferis, cadascun amb característiques funcionals diferents i especials, composats per lòbuls i coberts per una estructura denominada escorça cerebral en la que s’hi troben les àrees del desenvolupament humà.
Els estudis neuroanatomics han demostrat que l’hemisferi esquerre s’especialitza en el processament del llenguatge i l’hemisferi dret en la percepció i processament de la música.
El cervell humà funciona per mitjà de connexions (sinapsis) que realitzen les cel·lules cerebrals anomenades neurones i que són les encarregades des transmetre l’impuls nerviós que determina la seva conducta.
El cervell humà presenta una alta capacitat d’aprenentatge i té la propietat de funcionar en situacions extremes o de dèficit tant orgànics com funcionals, aquesta capacitat s’anomena plasticitat cerebral.
L’EFECTE “MOZART I TOMATIS”
A mitjans del S.XX un metge otorrinolaringòleg -Alfred Tomatis- va iniciar una proposta de rehabilitació dirigida a persones amb dificultats auditives o de llenguatge. Consistia en l’estimulació musical escoltant peces de Mozart i altres compositors, aconseguint canvis positius en la rehabilitació del llenguatge i en el desenvolupament de la parla. A aquest efecte se’l va anomenar “efecte tomatis”. També va elaborar un nou model de creixement i desenvolupament de l’oïda humà i va reconèixer que el fetus escolta sons dins de l’úter matern (moviments de la digestió, ritmes cardíacs, respiració de la mare..) També va observar que el nadó es relaxa quan escolta la veu de la mare.
El 1993, Rauscher i altres col·laboradors van publicar els resultats obtinguts en una investigació realitzada amb grups d’estudiants universitaris a qui se’ls va exposar que escoltessin durant 10 minuts una sonata de Mozart, aconseguint puntuacions altes en les proves d’habilitats visuoespacials i cognitives en general, així com un increment transitori del quocient intel·lectual. A aquesta troballa se la va anomenar “efecte Mozart”.
Estudis posteriors han demostrat que l’escoltar música de Mozart desencadena canvis de conducta (en relació a estats d’alerta i calma), afectivitat (indueix estats emotius) i metabòlics (augment del contingut de calci i dopamina en el cervell).
LA MÚSICA I ELS SEUS EFECTES EN EL DESENVOLUPAMENT DEL CERVELL
Les investigacions que s’han referit a l’efecte de la música sobre el cervell infantil, han coincidit en què aquesta provoca una activació de l’escorça cerebral, específicament les zones frontals, i occipital, implicades en el processament espaciotemporal.
La música (sobretot la clàssica de Mozart) provoca:
- Augment en la capacitat de memòria, atenció i concentració dels nens.
- Millora l’habilitat per resoldre problemes matemàtics i de raonament complexos.
-És una manera d’expressar-se.
- Introdueix als nens als sons i significats de les paraules i reforça l’aprenentatge
-Dóna l’oportunitat perquè els nens interactuïn entre si i amb els adults.
-Estimula la creativitat i la imaginació infantil.
- Al combinar-se amb el ball, estimula els sentits, l’equilibri i el desenvolupament muscular.
-Provoca l’evocació de records e imatges i s’enriqueix l’intel·lecte.
-Estimula el desenvolupament integral del nen, al actuar sobre totes les àrees del desenvolupament.

La música representa un paper important en el procés ensenyament aprenentatge dels alumnes (sobretot els d’educació inicial). Per tant, els mestres, institucions educatives, pares i personal de salut, han de conèixer els beneficis que es deriven de la utilització de la música, com a part important de l’educació integral del menor.

FONT: Dr. Eduardo R. Hernández González –Pediatra i Terapeuta de la Conducta Infantil.

Estima't ! La clau de la felicitat

L'autoestima és el sentiment d'estimació i , sobretot d'acceptació cap a la nostra pròpia persona. Aquest sentiment va molt lligat a la percepció de competència i vàlua personal que tenim de nosaltres mateixos. La percepció que cada individu té d'ell mateix determina, en bona part, la conducta. Es pot considerar l'autoestima com la clau de la felicitat, ja que és el filtre que hi h entre nosaltres i la realitat.

Quin és el procès vital de l'autoestima?

Durant els dos primers anys de vida, l'infant desenvolupant la consciència de la seva pròpia existència de forma independent. És en aquest moment, quan la influència exterior pot condicionar-lo a ser una persona segura d'ella mateixa, en cas d'haver rebut elogis i paraules de suport, o bé a ser una persona insegura i amb complex d'inferioritat, si el que ja rebut són paraules de menyspreu i desaprovació.

Una altra etapa clau en el procés vital de l'autoestima és l'adolescència. En l'edat juvenil es relaciona una autoestima adequada amb una comunicació d'autocontrol de la vida i dels propis actes i un sentiment d'eficàcia personal.

Com es viu amb una baixa autoestima?

Hi ha dos tipus de problemes d'autoestima; la situacional, quan es limita a àrees concretes i la caracterològica, que és més global i afecta a moltes àrees de la vida de la persona. Les persones que es consideren víctimes de tot, així com les persones que es creuen les millors, tenen el mateix problema de fons, una baixa autoestima.

Es pot millorar l'autoestima?

Les circumstàncies, encara que pugui ser desagradables i negatives, no canvien. Allò que sí es pot canviar és la percepció que nosaltres tenim d'aquestes situacions i la forma d'interpratar la vida. Som lliures de poder triar i , si no ens agrada la nostra forma de ser, la podem caniar,

Una resposta típica que essol donar davant d'una crítica o una autocrítica és:"jo sóc aixií". Aquesta resposta no porta enlloc. Si pel contrari es formula: "per què penso jo que sóc aixó?, la mateixa respota està oberta al canvi.

Si som capaços de canviar el punt de vista, potser, en la majoria dels casos, no podrem canviar les situacions, però el que sí podrem caniar és la forma de viure aquestes situacions, la forma perquè aquestes situacions no ens afectin. Ens podem quixar d'alguna cosa tota la vida o podm convertir al mateixa experiència en un aprenentatge i sortir guanyant.

La millor manera d'augmentar el rendiment és millorar la imatge que tenim de nosaltres mateixos. La millor forma de lliurar-se dels defectes és potenciar les qualitats er així diluir les nostres imperfeccions. Les persones sentim allò que pensem. Si pensem en negatiu ens sentirem tristos i poca cosa, però si pensem en positiu tot ens semblarà més fàci. Així és que tot plegat depèn de nosaltres matixos.

Com millorar l'autoestima dels més petits?
Les persones grans som un model per als nens. Abans d'ensenyar-los a respectar-se, a agradar-se i autoacceptar-se, és necessari que abans jo fem nosaltres, els adults. Si el nen detecta una incongruència en la nostra forma d'actuar i de parlar l'orientació no serà efectiva, no aprendrà res i es sentirà confús.
El fet de ser un mirall positiu per als més petits no consisteix en deixar que facin tot allò que vulguin i que ho dirigeixin tot, sinó en acceptar-los i apreciar-los. Això ens exigeix tenir cura d'ells, però alhora, cuidar-nos a nosaltres mateixos i a les nostres pautes de comunicació.
Si els pares es col·loquen en l'últim lloc, amb un sacrifici crònic envers els fills, els estan ensenyant que una persona només és valuosa quan està al servei de les altres persones i sovint aquesta persona d'adult pot descuidar-se. Tot i que és important cuidar a aquells que estimem, les eines per fer-ho passen per una bona autoestima, per un bon autorreconeixement i estimar-nos primer a nosaltres per poder estimar als altres.

Aquest és un article extret de la revista gidona. Escrit per una psicòloga.

M'ha semblat interessant ja que l'autoestima és molt important i és un sentiment que hem de tenir en compte i molt present, ja que una baixa autoestima pot arribar a ocasionar problemes importants a la persona. És important doncs que aquesta sigui alta i que cada persona pugi adonar-se de la seva autoestima i tenir present que és relament important i si cal, s'ha de treballar perquè aquesta millori.

No dorms per conectar-t'he a internet? Ves al metge

Si el primer que fa només aixecar-se al matí és encendre l'ordinador i connectar-se a Internet, revisa el seu correu electrònic cada cinc minuts o passa més de 30 hores setmanals -fora de l'ús laboral- enganxat a la Xarxa, té vostè un problema. Alguns li definirien com un "addicte a Internet". Uns altres asseguren que aquest trastorn no existeix, i parlen d'un ús "excessiu" o "abusiu" de la Xarxa. Addictes?, simples fanàtics d'Internet? Mentre el debat entre psiquiatres i experts en noves tecnologies s'acalora, alguns ajuntaments han inclòs la Xarxa en els seus plans d'addiccions. A més, algunes clíniques ja tracten a pacients d'aquesta "addicció no química". Un problema que, dependència o no, pot condicionar la vida. Però existeix l'addicció a la Xarxa?, és una malaltia? La resposta és complicada. Desenes d'estudis ho desmenteixen. Altres punts disertan sobre un fenomen que, diuen, ha augmentat en els últims anys. Al voltant del 5% de casos que tracta Proyecto Hombre són per dependència d'Internet i noves tecnologies, segons aquesta associació que atén a unes 13.000 persones a l'any. A pesar d'això, aquesta addicció no figura en el DSM-IV, el manual més utilitzat en tot el món per al diagnòstic de desordres mentals, editat per l'Associació Americana de Psiquiatria. "Tampoc l'Associació Americana de Psicologia l'accepta", diu Helena Matute, catedràtica de Psicologia de la Universitat de Deusto.Una "dependència" que Iván P. diu que ha tingut. Aquest andalús de 32 anys passava unes 10 hores al dia en Internet. "Xatejava, em llençava segles en jocs en Xarxa, descarregant-me música, navegant... però sobretot comprant", compte. Va arribar a deixar de dormir per estar més temps en línia. El que va començar com un hobby va acabar com un problema. La seva passió li va dur a aïllar-se del món i a buscar altre després de la pantalla de l'ordinador. Un univers paral·lel habitat per bits. "M'encantaven els videojocs i contactar amb altres internautes com jo", compte. Si no podia connectar-se es posava irascible i fins i tot es trobava malament.
Iván va ser tractat fa any i mig per un problema de "addicció a Internet" en la clínica Capistrano de Mallorca. Va Estar internat quatre mesos. Va passar per diversos tallers de teràpia ocupacional per a aprendre a dedicar el seu temps a altres coses que no fossin la Xarxa. També per teràpies, individuals i de grup "per a aprendre a comunicar-se cara a cara i no a través de l'ordinador", explica Vázquez Roel.Però el cas d'Iván no és l'únic. Capistrano ha atès a desenes de casos com el seu en els últims cinc anys. "L'addicció a Internet és una dependència no química que, moltes vegades, està associada a altre tipus d'hàbits. Addicció a l'alcohol, la cocaïna...", assegura el doctor José María Vázquez-Roel, director del centre.Pàgines de sexe, xats o jocs en la Xarxa. A part del mitjà en si mateix, hi ha continguts "especialment addictius", segons el director de la clínica Capistrano. "Molts videojocs online en els quals la violència està contínuament present, per exemple, són perillosos. Sobretot per als joves", assegura.Però, segons aquest professional, tota la població corre el risc de "enganxar-se". Fa un any i mig la seva clínica va fer un estudi sobre el "risc de la ludopatía" i el "ús problemàtic d'Internet" en les illes Balears. Van entrevistar a més de 800 persones i van arribar a la conclusió que el 8% de la població d'aquesta comunitat, sofria dependència o addicció a Internet. Una xifra que per al director del centre mallorquí és "una radiografia" del que ocorre en la resta d'Espanya.No obstant això, no tots estan d'acord. "Internet, com a tal, no és addictiu. No té res a veure amb les drogues, que sempre fan mal. La Xarxa, no. Cada vegada més gent usa Internet diàriament i no obstant això, no s'enganxa. Les drogues sí són addictives", reivindica Helena Matute. "L'ús excessiu d'Internet pot ser un comportament compulsiu, però no té a veure amb el temps que s'utilitza la Xarxa", matisa.Passar el dia en Internet és una addicció o una forma de vida? El primer que fa Ana R. en 'arribar a casa és connectar-se a Internet. Amb un ull en la televisió o en les tasques i altre en el Messenger, passa hores parlant amb amics als quals, la majoria de les vegades, ha vist fa unes hores. Als seus 19 anys declara que quedar-se sense connexió a la Xarxa és "de les pitjors coses" que li pot passar.El cas d'Ana és comú a molts joves. Senten la necessitat d'estar permanentment comunicats i, per a ells, la manera més fàcil i barata és Internet. "Si no em connecto em fa l'efecte que m'estic perdent alguna cosa", compte. En la Xarxa tenen el seu univers particular, gairebé sempre calcat al terrenal.

Aquest article va ser publicat al diari al país